- Sortiu totes de l'habitació! Va vinga, fóra, fóra... fóra! La sogra, la cunyada, les amigues... totes van sortir brunzint com les abelles i mentre l'escletxa de la porta s'empetitia va poder veure l'aguait de preocupació de la mare. Recolzada sobre la porta va esperar a que els renecs de totes elles es confonessin amb la sorollada dels cambrers i els floristes que estaven enllestin els darrers detalls de la cerimònia.
Durant tot el matí, mentre la perruquera i la maquilladora anaven fent la seva feina, havia defugit amb cura tots els miralls. Els detalls de com havien de fer-ho ja els havia parlat amb dies... qué caram dies, molt més temps d'antel·lació! Els cabells color de "blat d'estiu ben-bé-naturals" eren el resultat de deu anys decoloracions graduals per tal que ningú no notés que eren "ben bé tenyits". Els mateixos anys que portava passant amb 1500 calories i dues hores de gimnàs al dia.
Havia valgut la pena per tal de poder lluir el vestit de núvia més blanc que mai no havia vist, el de "ui, nena, només una cintureta com la teva podrà lluir aquesta meravella" que deia la modista; el de "quan et vegi el marit no et voldrà deixar mai" que deia la mare; el de "amb el casament amortitzarem el que val el vestit i si m'apures l'operació de pits" que de ben segur pensava el pare...
Feia menys de deu anys que havia trobat el futur marit; ella no era exigent com les seves amigues, les de "jo vull enamorar-me d'un home ben plantat, interessant, ric, ben situat, segur de sí mateix..." A ella només li calia que li resultés agradable un home ric i ben situat. Un home que permetés, després del casament, augmentar una mica les calories i disminuir les hores de gimnàs.
Recolzada sobre la porta s'adonava que havia arribat el moment de la seva vida. Al fons de l'estança estava el mirall ovalat de cos sencer on es veuria enmirallada... però no s'atrevia encara; la mirada se li havia perdut en algun lloc entre la lluentor dels delicats brillants de les sandàlies i el disseny geomètric del gres. La van desvetllar els acords dels violins que afinaven a la planta baixa. Amb passos delicats, va anar avançant cap a l'espill; en trobar-se al davant va alçar la mirada.... en veure el que li retornava el reflex, una sensació de cotó fluix i brisa marina va recòrrer-li el cos... Estava tan bonica i radiant! Sentia unes profundes ganes de plorar, amb aquelles llàgrimes estranyes que venen de molt endins i ja no saps què signifiquen... mai no havia estat tan feliç.
El que ara desitjava era quedar-se allà al davant per sempre, captiva de la imatge per la que ella havia lluitat desde.... desde.... desde sempre. I perduda entre l'anar i venir de la consciència entre ella i la seva imatge no va sentir ni els cops a la porta, ni els crits ni els plors, ni...
Durant tot el matí, mentre la perruquera i la maquilladora anaven fent la seva feina, havia defugit amb cura tots els miralls. Els detalls de com havien de fer-ho ja els havia parlat amb dies... qué caram dies, molt més temps d'antel·lació! Els cabells color de "blat d'estiu ben-bé-naturals" eren el resultat de deu anys decoloracions graduals per tal que ningú no notés que eren "ben bé tenyits". Els mateixos anys que portava passant amb 1500 calories i dues hores de gimnàs al dia.
Havia valgut la pena per tal de poder lluir el vestit de núvia més blanc que mai no havia vist, el de "ui, nena, només una cintureta com la teva podrà lluir aquesta meravella" que deia la modista; el de "quan et vegi el marit no et voldrà deixar mai" que deia la mare; el de "amb el casament amortitzarem el que val el vestit i si m'apures l'operació de pits" que de ben segur pensava el pare...
Feia menys de deu anys que havia trobat el futur marit; ella no era exigent com les seves amigues, les de "jo vull enamorar-me d'un home ben plantat, interessant, ric, ben situat, segur de sí mateix..." A ella només li calia que li resultés agradable un home ric i ben situat. Un home que permetés, després del casament, augmentar una mica les calories i disminuir les hores de gimnàs.
Recolzada sobre la porta s'adonava que havia arribat el moment de la seva vida. Al fons de l'estança estava el mirall ovalat de cos sencer on es veuria enmirallada... però no s'atrevia encara; la mirada se li havia perdut en algun lloc entre la lluentor dels delicats brillants de les sandàlies i el disseny geomètric del gres. La van desvetllar els acords dels violins que afinaven a la planta baixa. Amb passos delicats, va anar avançant cap a l'espill; en trobar-se al davant va alçar la mirada.... en veure el que li retornava el reflex, una sensació de cotó fluix i brisa marina va recòrrer-li el cos... Estava tan bonica i radiant! Sentia unes profundes ganes de plorar, amb aquelles llàgrimes estranyes que venen de molt endins i ja no saps què signifiquen... mai no havia estat tan feliç.
El que ara desitjava era quedar-se allà al davant per sempre, captiva de la imatge per la que ella havia lluitat desde.... desde.... desde sempre. I perduda entre l'anar i venir de la consciència entre ella i la seva imatge no va sentir ni els cops a la porta, ni els crits ni els plors, ni...
10 comentaris:
Tot mirant-se al mirall veu el reflex de la seva vida, una imatge de dona captiva!
Gràcies Maga, per aquest petit i preciós relat.
Persifal
Uau!!! Enhorabona, tu també has estat capaç de captivar-nos amb aquesta composició. Esperem amb il·lusió conèixer la segona dona captiva. Un petó.
La dona captiva... és conscient que és captiva? I si n'es, de conscient, vol ser captiva lliurament? Hi ha contradicció entre voler ser captiva exercint la seva llibertat?
Ah, tothom es captiu d'alguna manera, encara que sigui captiu dels esforços per deixar d'esser captiu...
En qualsevol cas, gràcies per haver tornat escriure i per la generositat de deixar-nos compartir els tesus escrits!
Ànims!!
Syllu
Relats com aquest ens fan adonar que la nostra societat, encara, està plena de contradiccions de les quals alguns no poden, no volen o no saben escapar.
Quan serà el proper??
Felicitats, és una història molt interesant...
Quan serà la propera?!
Rak
Maga, no ens decebis. Avui és el 30 d'abril i encara no hi ha cap nou compte. Amb un de sol, ens has començat a crear el "monu"
Ves per ón: la nuvia ja ha tingut un nen!! Cóm passa el temps... Déu meu! Cóm li posarem? A veure si ens convida al bateig!
El nen ja ha complert UN ANY!! El primer de la seva vida. Es diu Tomás de Villanueva, que és el Sant del dia que va néixer (és Balança)i ja estan buscant guarderia. És un nen molt espabilat i sembla que va per sastre (sempre s'està arrencant fils, betes i tot el que surt del seu vestit, cosa que preocupa a la núvia, ja que pensa que sastre no és un ofici amb futur. Al pare, de moment, li és igual (perquè en Tomás de Villanueva té pare, vull dir pare conegut, no és pas fill de puta, de moment - en aquest cas mai es podria saber amb seguretat qui és el pare - o de parella de dones o de parella d'homes) Continuarà...
Quedem, doncs, que en Tomàs de Villanueva (els pares i tiets li diuen Tomy)té un pare, que és un home i que va ser precisament el qui va fecundar a la núvia i que es diu Verónic que, de fet, és el Sant que l’Església Catòlica
celebra el dia que us dono aquesta noticia, que també és casualitat. En Verónic ha constatat en els darrers sis mesos que al Tomy li agraden molt els estris informàtics i digitals i que té una atracció evident per les pantalles (és a dir, els monitors) i qualsevol cosa que se’ls hi assembli, com ara una pissarra que, per ell, és un monitor estrany amb un ratolí també molt estrany.
Continuarà...
Doncs si, en Tomy te onze anys! I li continuen agradanbt els estris tecnologics. Va a una escola publica i els seus pares n'estan contents: han tingut sort. De fet, a aquesta escola en Tomy ha començat a fer els seus primers assajos de socialització, amb nenes i nens amics, no tan amigues, indiferents i, diguem-ne, enemigues. Les professores han dit, a les reuniuons amb els pares, que en Tomy és un nen intel·ligent i comunicatiu. I, a més, han afegit que sembla que serà"bona persona". Ui, qué és això de "bona persona"?, va preguntar la seva mare.
D'això en parlarem un altra dia.
Publica un comentari a l'entrada