- Sortiu totes de l'habitació! Va vinga, fóra, fóra... fóra! La sogra, la cunyada, les amigues... totes van sortir brunzint com les abelles i mentre l'escletxa de la porta s'empetitia va poder veure l'aguait de preocupació de la mare. Recolzada sobre la porta va esperar a que els renecs de totes elles es confonessin amb la sorollada dels cambrers i els floristes que estaven enllestin els darrers detalls de la cerimònia.
Durant tot el matí, mentre la perruquera i la maquilladora anaven fent la seva feina, havia defugit amb cura tots els miralls. Els detalls de com havien de fer-ho ja els havia parlat amb dies... qué caram dies, molt més temps d'antel·lació! Els cabells color de "blat d'estiu ben-bé-naturals" eren el resultat de deu anys decoloracions graduals per tal que ningú no notés que eren "ben bé tenyits". Els mateixos anys que portava passant amb 1500 calories i dues hores de gimnàs al dia.
Havia valgut la pena per tal de poder lluir el vestit de núvia més blanc que mai no havia vist, el de "ui, nena, només una cintureta com la teva podrà lluir aquesta meravella" que deia la modista; el de "quan et vegi el marit no et voldrà deixar mai" que deia la mare; el de "amb el casament amortitzarem el que val el vestit i si m'apures l'operació de pits" que de ben segur pensava el pare...
Feia menys de deu anys que havia trobat el futur marit; ella no era exigent com les seves amigues, les de "jo vull enamorar-me d'un home ben plantat, interessant, ric, ben situat, segur de sí mateix..." A ella només li calia que li resultés agradable un home ric i ben situat. Un home que permetés, després del casament, augmentar una mica les calories i disminuir les hores de gimnàs.
Recolzada sobre la porta s'adonava que havia arribat el moment de la seva vida. Al fons de l'estança estava el mirall ovalat de cos sencer on es veuria enmirallada... però no s'atrevia encara; la mirada se li havia perdut en algun lloc entre la lluentor dels delicats brillants de les sandàlies i el disseny geomètric del gres. La van desvetllar els acords dels violins que afinaven a la planta baixa. Amb passos delicats, va anar avançant cap a l'espill; en trobar-se al davant va alçar la mirada.... en veure el que li retornava el reflex, una sensació de cotó fluix i brisa marina va recòrrer-li el cos... Estava tan bonica i radiant! Sentia unes profundes ganes de plorar, amb aquelles llàgrimes estranyes que venen de molt endins i ja no saps què signifiquen... mai no havia estat tan feliç.
El que ara desitjava era quedar-se allà al davant per sempre, captiva de la imatge per la que ella havia lluitat desde.... desde.... desde sempre. I perduda entre l'anar i venir de la consciència entre ella i la seva imatge no va sentir ni els cops a la porta, ni els crits ni els plors, ni...
Durant tot el matí, mentre la perruquera i la maquilladora anaven fent la seva feina, havia defugit amb cura tots els miralls. Els detalls de com havien de fer-ho ja els havia parlat amb dies... qué caram dies, molt més temps d'antel·lació! Els cabells color de "blat d'estiu ben-bé-naturals" eren el resultat de deu anys decoloracions graduals per tal que ningú no notés que eren "ben bé tenyits". Els mateixos anys que portava passant amb 1500 calories i dues hores de gimnàs al dia.
Havia valgut la pena per tal de poder lluir el vestit de núvia més blanc que mai no havia vist, el de "ui, nena, només una cintureta com la teva podrà lluir aquesta meravella" que deia la modista; el de "quan et vegi el marit no et voldrà deixar mai" que deia la mare; el de "amb el casament amortitzarem el que val el vestit i si m'apures l'operació de pits" que de ben segur pensava el pare...
Feia menys de deu anys que havia trobat el futur marit; ella no era exigent com les seves amigues, les de "jo vull enamorar-me d'un home ben plantat, interessant, ric, ben situat, segur de sí mateix..." A ella només li calia que li resultés agradable un home ric i ben situat. Un home que permetés, després del casament, augmentar una mica les calories i disminuir les hores de gimnàs.
Recolzada sobre la porta s'adonava que havia arribat el moment de la seva vida. Al fons de l'estança estava el mirall ovalat de cos sencer on es veuria enmirallada... però no s'atrevia encara; la mirada se li havia perdut en algun lloc entre la lluentor dels delicats brillants de les sandàlies i el disseny geomètric del gres. La van desvetllar els acords dels violins que afinaven a la planta baixa. Amb passos delicats, va anar avançant cap a l'espill; en trobar-se al davant va alçar la mirada.... en veure el que li retornava el reflex, una sensació de cotó fluix i brisa marina va recòrrer-li el cos... Estava tan bonica i radiant! Sentia unes profundes ganes de plorar, amb aquelles llàgrimes estranyes que venen de molt endins i ja no saps què signifiquen... mai no havia estat tan feliç.
El que ara desitjava era quedar-se allà al davant per sempre, captiva de la imatge per la que ella havia lluitat desde.... desde.... desde sempre. I perduda entre l'anar i venir de la consciència entre ella i la seva imatge no va sentir ni els cops a la porta, ni els crits ni els plors, ni...
